II a.c, Roma

​

Estimada germana, Estimada Clàudia,

han passat exactament trenta-dos dies des de l'ùltima vegada que aquesta tinta va tocar un papir, en tots els meus escrits anteriors, t’explicava com anava la lluita contra els germans, la meva vida al campament...

​

Ara tot ha canviat, tot és més dur, les condicions de vida són pèssimes, degut a que cada vegada hi ha menys menjar que dur-nos a la boca i la higiene és quasi nul.la, tot és molt trist, volem i esperem que tot això acabi aviat i que tornem a estar tots en pau.  La meva situació és molt difícil com a capità de l’exèrcit, molts volen el meu cap, degut al mal funcionament de les tropes i totes les seves baixes... els déus no estan amb nosaltres.

​

Potser et preguntes per què escric això, malauradament tot està anant de malament a pitjor, escric des del llit, degut a que dies enrere durant un enfrontament amb l’exèrcit enemic, un soldat amunt d’un cavall blanc em va atacar amb una llança la qual em va ferir el costat, al principi un dels auxiliars em va prometre que tot sanaria i podria tornar ràpid al front, però el Senyor no ho tenia clar i va fer que la ferida que tinc al costat de l’estómac s’infectés fent que ara dotze dies després estigui aquí jagut al llit. Ara veig que Déu vol que l’acompanyi i a partir d’aquí tot serà millor, podré tornar a veure i estar amb els nostres pares, que tant hauran vetllat per nosaltres des d’allà a dalt.

​

El que més em preocupa és no poder conèixer el meu nebot, aquell que durà el meu nom.

​

Ara ja et dic adéu i prometo estar a prop de vosaltres, del teu home, del nen i de tu.

​

T’estima, Fabi.