​

Estimada mare,

​

Un cop més t’escric una de les meves cartes les quals t’agraden tant. No et vull espantar pas, però em sembla que en serà l’última... Com tot en aquesta vida, la meva vida és apunt d’acabar.

​

No sabria pas com seria escriure’t una carta de comiat; i més concretament, d’un comiat que és per sempre... Ho havia pensat algun cop, està clar, ja que mai no sabem quan és l’hora de deixar-ho tot enrere i desaparèixer, encara que no pensava que fos ara...

​

No vull que ploris, et conec molt bé mare, i sé que ho faràs. Però com em deies tu sempre, les coses en aquesta vida passen per alguna cosa. No dic pas que la vida vulgui que em mori, però pel que veig, tampoc vol que segueixi en aquest món. És estrany, no? Sempre pensava que seria al revés... Que jo seria qui rebria una carta teva acomiadant-te de mi i dient-me que hauria de ser feliç i continuar endavant sense tu; però l’hora m’ha arribat a mi...

​

No sé pas perquè, però cada cop que recordo sentir els teus llavis en el meu front, m’enfonso... Recordar cada nit com abans d’anar a dormir m’explicaves un acudit. Un acudit i no un conte, mama? Sí, ja ho recordo, deies que el meu somriure era el que més t’agradava veure abans d’anar a dormir. I ara, és el moment que sense la meva presència física, somriguis com jo ho faria si m’expliquessis un acudit, pensant en què la meva presència està en el teu cor; igual que la teva ho serà sempre en el meu.

​

Gràcies per haver fet l’impossibleque tingués una vida perfecta... Per fer-me créixer de la millor manera possible i fer-me una dona tal i com cal, seguint el teu model. Volia enrolar-me a l'exèrcit, em vas avisar i tenies raó. Ser dona en un món d'homes , només pot tenir aquest final; però he tastat què és la vida al campament.

​

T’estimo com d’aquí a la lluna a passes de formiga. T’espero en les estrelles.

​

Adéu mare,

​

Mar.