Carta a Aurelius, un vell amic de la infància que ha romàs al meu costat des de sempre.

​

Estimat Aurelius, et preguntaràs perquè ara t'escric, després de dos anys sense veure'ns ni parlar. T'escric per demanar-te perdó i a la vegada gràcies, perquè vull que sàpigues que des de sempre t'he considerat més que un amic, per mi ets com el germà gran que mai he tingut. Ets la persona més fidel i més noble que he pogut conèixer durant els meus anys de vida. Sincerament no hi ha persona com tu, ets ùnic en el món, vell amic. Trobo molt a faltar les estones amb tu, els passeigs pel bosc, les converses,... Trobo tan a faltar aquelles companyies com mai tu no has pogut imaginar, però sobretot et trobo a faltar a tu. M'agradaria demanar-te perdó per si alguna vegada t'he fet sentir malament, pels mals moments d'amistat que hem viscut, i per tot allò que t'hagi pogut ofendre. I les gràcies, per preocupar-te, cuidar-me,... per tot. No podries creure en les dures circumstàncies en les que porto vivint fa gairebé un any. Vertaderament no podries suportar ni la meitat del que es pot arribar a patir en aquest campament ni al camp de batalla tan inhumà. Tot és molt cruel, no ens queda gaire aliment, molts dels nostres companys soldats han mort per fam, la salut va de mal en pitjor, i de la higiene ni parlar-ne.

​

Les tropes enemigues estan aconseguint acabar amb nosaltres, i de mica en mica anem perdent la poca esperança que disposem. Vivim cada dia en una sensació de temor, d'un constant pànic horrorós. Són unes condicions infrahumanes les que s'arriben a viure en aquesta horrible guerra.

​

Apreciat amic, has de saber que des que vaig experimentar la mort dels meus pares, no hi hagut persona més fidel i més generosa que tu. Sempre has estat el meu millor amic i sempre ho seràs. Presentment, ja no començo a no sentir les cames degut a que es va acabant el temps. Ara em trobo massa cansat només vull tancar els ulls i retrobar-me amb els meus avantpassats.

​

El teu car amic, August.