Anthea, t'estimo amiga meva

​

Faltava molt poc pel meu aniversari dels set anys i no m’imaginava encara que m’anaven a regalar. Jo vivia amb els meus pares i el meu germà gran, Dario, que mai no volia jugar amb mi, ja que deia que les nenes com jo només ens agradava jugar amb ximpleries de nenes immadures.

​

Molts cops em sentia sola, no tenia a ningú, ni amics ni res ni tan sols la meva mare tenia una estoneta per gosar del meu món de les nenes petites, segons deia el meu germà. Sempre estava ocupada amb el treball domèstic, el meu pare no feia res més que donar-li ordres quan venien convidats, i això era freqüent, ja que aquest exercia un càrrec de governant i d’aquesta manera sempre estava ocupat amb assumptes importants que li comportava la seva vida professional.

​

El dia del meu aniversari, em van regalar un nina, no era un de qualsevol sinó que era el ninot més bell que havia vist mai en la meva vida. Estava feta de ceràmica, amb un rostre perfecte, uns ulls blaus desmesuradament grans que parlaven d’alegria i vitalitat. Li vaig posar de nom Anthea, ja que portava una corona plena de flors de primavera.

​

En aquell moment em vaig convertir en la nena més feliç de tota la regió de Grècia. Totes dues ens vam fer millors amigues, més que això, mai no ens separàvem, d’allà que sense ella tot era tristesa, encara que no parlés, jo sabia que en el fons ho feia.

​

Una nit de primavera, em trobava al pati de casa meva, mirava el cel i una estrella va aparèixer i amb prou feines vaig desitjar que l'Anthea es convertís en una nena com era jo. Ho desitjava amb tanta força que quan vaig tancar els ulls, vaig sentir una veu dolça que va aparèixer del no res. Inquietament, vaig mirar al costat meu, i Anthea, realment s’havia convertit en una nena de veritat de carn i ossos?

​

Irena Jagustín