​

Ara que ja estic casada i estic a càrrec dels meus fills, que tenen sis i cinc anys, puc veure que la vida de nen és molt més divertida, ja que no tens problemes al cap i pots ser lliure.

​

Quan tenia cinc anys, tenia una joguina que els meus pares em van regalar, era la meva nina preferida i a la que estimava molt, es deia Carina, estava feta de fusta, os i draps, i el que més m’agradava era pentinar-la i vestir-la amb trossos de roba que la meva mare ja no utilitzava. Aquesta nina ho tenia tot, tenia mobles que el meu pare, que era un gran fuster, li va fer, eren fets de fusta i pintats de colors molt vius, fins i tot tenia la seva pròpia casa.

​

Com de costum, anava tots els caps de setmana a jugar a casa de la meva millor amiga, Corinna, que a diferencia de la meva nina feta de fusta, la seva era de ceràmica. Ens passàvem hores i hores jugant, pentinant-les, vestint-les i també posant-les a fer la feina de casa. A part de jugar amb les nines, nosaltres també jugàvem amb pilotes fetes de roba o pell, a la baldufa, però el que més m’agradava era el de la gallina cega, aquest joc ho fèiem quan sortíem del gineceu.

​

Tota aquesta meravellosa època va acabar quan va arribar el meu setè aniversari, en què la meva mare va començar a donar-me classes de la feina de casa, i al cap de vuit anys el meu pare li va donar la dot a Filip, el meu actual marit i amb qui actualment tinc dos fills, Sofia i Dion, que han crescut amb moltes comoditats i que no valoren moltes vegades les coses que tenen, que en el meu temps jo era feliç fins i tot amb un tros de roba per a la meva nina.

​

Lina Velasco