Et demano si us plau que diguis al pater que l’estimo, i que aprecio tot l’entrenament que em va donar quan era petit, abans que em reclamessin a l’exèrcit, gràcies a ell he aguantat fins al dia d’avui, també vull que diguis a la meva germana petita, la nineta dels meus ulls, que l’estimo, que em recordi sempre i que em sap molt de greu no poder veure-la créixer. Ha arribat el moment, sé que és ara quan dic adéu de veritat, quan ho dic per últim cop.

​

Un fill que t’estima,

​

Aurelius.

​

Aparto els ulls de la carta, i la deixo sobre la meva falda. La carta m’ha deixat parada, totalment sorpresa. Era una carta per a ser llegida, una carta que mereixia haver arribat a la mare d’aquest soldat, una carta que podria haver fet que una mare morís sense ressentiment. Doblego la carta, m’aixeco i la torno a posar dintre el sac. Surto de la cabanya i em dirigeixo als meus obrers, tot ordenant que tornin a enterrar el sac allà on jo l’havia trobat. No contesto cap de les seves preguntes, i vigilo que fan allò que els hi he manat. Aquella carta que en un principi no tenia cap mena de valor, i era un simple tros de papir doblegat, m’havia fet veure que allò que no té valor per a mi, potser si el té per a altres persones, és per això que he decidit tornar a enterrar aquell sac, la carta no era de la meva propietat, era d’aquella dona que mai no va saber que el seu fill l’estimava i que es penedia de tot allò que li havia dit i de tot allò que no havia fet. Ja no podia tornar enrere i donar la carta a la mare d’aquell pobre soldat. La carta havia quedat allà enterrada al llarg del temps i jo no era ningù per canviar aquest fet, jo ja no podia fer res.